Myanmar

Els dies de Birmania

Alguns dels birmans que osaven atrevir-se a parlar desfavorablament del règim deien respecte Orwell que no només havia escrit un llibre sobre el país, sinó tres: Revolta a la granja, 1984 i Els dies de Birmania. Em sembla un comentari brillant. En record (ja que com veureu no té prou qualitat el text per dir “en homenatge”) tant d’un gran escriptor que va sacsejar consciències com d’aquells que jugant-se la vida van desafiar a qualsevol règim, agafo prestat un dels títols per la meva entrada.

Comencem amb una mica d’informació del país que mai va malament. En el moment de la nostra entrada a Birmania tot just feia uns mesos que el poble birmà havia estat cridat a les seves primeres eleccions democràtiques reals. La victòria va ser del partit LND (Lliga Nacional per a la Democràcia) liderat per la Premi Nobel de la Pau i activista pro drets humans Aung San Suu Kyi. Per tant, es tractava d’un moment d’impàs entre el règim militar dictatorial sortint i el nou partit entrant. Durant anys Birmania havia mantingut un estat de semihermetisme envers l’extranger donant com a resultat un aire d’autenticitat i tradició al pais, poder l’unica qüestió positiva derivada de les polítiques dictatorials de la ex-Junta Militar. Com a demòcrates convençuts, esperem que els aires de canvi resultin positius i es vegi el seu fruit ja sigui en polítiques socials, en llibertat d’opinió, en el respecte de les minories (especialment els musulmans) i en la preservació del seu patrimoni històric i cultural.

 

 

 

 

 

 

 

 

Respecte a aquest últim punt que és en el que més tenim a dir com a viatgers que em estat del país, ens n’adonem que si Birmania vol apostar pel turisme com a font d’ingressos haurà de tenir més cura del viatger. I és que ens exprimeixen al màxim i d’una forma molt descarada:
Per entrar a certes regions del país s’ha d’abonar una taxa, ens fan dormir en hotels només per a extrangers a preus desorbitats no deixant-nos anar a guesthouses locals. En altres ocasions ens fan desplaçar-nos en transports només per a turistes a preus altíssims o en el mateix que els birmans però pagant fins a 20 vegades més com és el cas d’un transbordador que creua el riu a la ciutat de Yangoon.

 

 

Però bé, pel que fa al qué em vist us parlarem de Bagan, dels trekkings que em fet per connèixer com viuen les ètnies Shan i Palaung i del Llac Inle.
Bagan és sense cap mena de dubte una de les joies, no només de Birmania, sinó de tot Àsia. Es tracta de centenars d’estupes i pagodes escampades per arreu que configuren un paisatge místic sense igual. Les totxanes roges amb que estan aixecades les fan integrar-se de tal manera en el paisatge que acaba resultant el més normal del món trobar-se aquelles meravelles enmitg del no res. Fins que despertes de l’encanteri i tornes a adonar-te de lo impressionant que resulta.

 

 

 

 

 

 

 

 

Guardem un record maquíssim d’aquells dies amb la nostra motillo llogada anant amunt i avall buscant temples. I es que sí sí als nostres 30 anys acabem d’apendre a anar en moto!!! Però no només això… estem rejuvenint-nos constantment; acabem de descobrir que ens agrada el café, estem aprenent molt anglès, a anar en bicicleta sense mans… una llista més propia de començar-la als vint-i-pocs que ratllan la trentena. Jajaja. Sóm uns iogurins!

La moto dominadíssima, fàcil fàcil, el primer matí gairebé em foto dins una cafeteria birmana al intentar frenar i accelerar a l’hora mentres aparcava però després tot dominat! Jajaja. “Vaya risas” després del susto! Ens descollonavem.

Una manera diferent de connèixer el país és a través de trekkings, és a dir, de caminates de dos o tres dies que et serveixen per endinsar-te en la vida rural i conviure amb diferents ètnies minoritàries. Nosaltres en vàrem fer dos: un de dos dies al nord del país i l’altre de tres vora el Llac Inle per acabar arribant-hi la tarda del tercer dia.

La primera excursió va ser un asens suau però constant cap a les muntanyes properes a Hsipaw on hi viuen tant els Shan com els Palaung. El paisatge va començar amb grans horts verds on es conreaven tomaquets, mongetes i síndries, per acabar deixant pas a petits pobles que ens anàvem creuant entre camps d’arròs i de blat ja recol.lectats. El paisatge era àrid i polsós a les muntanyes… fins que va decidir ploure en plena estació seca. El dia següent havíem de tornar després d’haver dinat, sopat i dormit a casa d’una acollidora familia Palaung però els camins eren rius de fang i no deixava de ploure així que com ningú ens esperava i teníem temps vem decidir baixar l’endamà quan parés. Vem pasar un dia molt tranquil veient la ceremònia de fí de curs dels nens a l’escola i vem ajudar a fer el dinar per a tots els peques, el dia següent ja no plovia i vem tornar tranquilament i eixuts.

 

 

 

 

 

 

 

El segon trekking és més connegut i el nostre grup era de 8 persones, a la nit del segon dia però erem fins a una trentena de viatgers dormint tots en un monastir budista. D’aquesta excursió guardem un gran record de tota la gent d’arreu del món que vem connèixer i especialment d’aquells amb qui vem decidir continuar junts uns dies més descobrint el Llac Inle.

 

 

 

 

 

 

 

 

El llac és un mirall perfecte, d’aigües poc fondes i clares, només trencat per les estel.les dels vaixells, i que a més a més amaga tressorts dins seu com horts i pobles flotants enmitg del llac. Són llocs absolutament màgics. Cap dels dos floten realment, els primers aguanten les plantes que conreen sobre una superfície construida amb paciència a base de tronquets, algues, fullaraca, sediments i algun tronc o pal, i quant es camina per sobre es va enfonsant de la mateixa manera que si es caminés per un matalàs tovet i moll. I els altres, els pobles, estan construits sobre pilars de fusta o bambú que es recolcen al fons del llac, tot i així són una meravella. Hi ha de tot: cases, botigues, temples, bars, l’escola, l’oficina de correus… és una passada.

 

 

Doncs fins aquí Birmania, esperem que us hagi entretingut una estona i si hi aneu no deixeu de tastar els Shan Noodels que estan tremendos!!!

  1. Carme Casas Macías4 d’abril de 2016 a les 12:40Hola parella, cada vegada s’em fan mes curtes les descripcions dels paisos, em feu enveja de les conexences q feu tant amb la gent del pais com els q troveu d’arreu. Una abraçada i petons d’una seguidora incondicional.
  2. Pepita Alcaraz4 d’abril de 2016 a les 13:56Completament d’acord amb la Carme… molta enveja 😉
    I no serà fins dintre d’uns anys us donareu compte de lo realment afortunats que heu estat amb aquestes vivències.
    Disfruteu cada moment!. Muaaa….
  3. Isabel Manzanera5 d’abril de 2016 a les 2:23Nois, us veig molt i molt be “i m’alegre”.
    Seguiu disfrutan d’aquesta gran vivència, que nosaltres desde aquí, ho fem a través de les vostres fotografies i els vostres escrtis. 
    Molts i molts petons!
  4. Neus Manzanera Perez de Tudela7 d’abril de 2016 a les 6:50M’ha agradat molt llegir-te, com sempre. Si jo, als meus 50, estic fent coses per primer cop, què no us quedarà per fer a vosaltres!!! Continueu gaudint del viatge! Ah, i sobretot, abans de tornar a Europa treu-te aquesta barba o no passes del primer aeroport europeu! 😉😂😂 Molts i molts petonssssss
  5. Pau Manzanera Casas8 d’abril de 2016 a les 8:09Merci a tots. Ens agrada molt que ens seguiu i mentres us entretingui aqui seguirem explicant-vos cosetes. Ja valorem molt aquest viatge però poder si que teniu raó i amb els anys ho farem molt més. 

    Merci tietes!! Una forta abrassada! Cuideu-vos molt tots! Muaks.

    1. Neus Manzanera Perez de Tudela9 d’abril de 2016 a les 11:05😍😙😙😙😙❤❤
  6. Nuri Perez11 d’abril de 2016 a les 12:57Estic completament d’acord amb les tietes es una experiencia superxula que nosaltres anem seguin a kilòmetres de distáncia. Es tot molt xulo i estic d’acord amb la Neus abans de vindre afeitat. Jeje. Molts petonets pels dos.
  7. Carme Vilabella12 d’abril de 2016 a les 12:50bon dia, nena quin viatge, quina enveja (enveja sana), les fotos son una passada, però “in person” deu ser una meravella, gaudiu al màxim que es un record que el tindreu dintre vostre per sempre, petonets

    1. Laia Viñas13 d’abril de 2016 a les 2:45Gràcies Carme!!!

      Si que serà algo inolvidable… i les millors fotos me les estic guardant… encara no les ensenyo jiji

      Mescrius més tu que la teva filla… imaginet! jajaja x-p

      Petons!
  8. Merce alcaraz Andreu14 d’abril de 2016 a les 14:25Se us veu tan feliços!!!I si les millors fotos te las estas guardan…. i encara son millors…. han de ser dignes del national geografic o mes, estic segura,Enhorabona a tots dos,per la felicitat que transmeteu,les narracions i les fotos
  9. Merce alcaraz Andreu14 d’abril de 2016 a les 14:25Se us veu tan feliços!!!I si les millors fotos te las estas guardan…. i encara son millors…. han de ser dignes del national geografic o mes, estic segura,Enhorabona a tots dos,per la felicitat que transmeteu,les narracions i les fotos 
    1. Laia Viñas15 d’abril de 2016 a les 5:08muaka!!!!
  10. Thel narita17 d’abril de 2016 a les 21:33Que viaje hermoso chicos, felicitaciones, cariños desde Argentina. Ya pasaron más de 5 meses desde ese día que nos conocimos en Mumbai arriba del tren. Abrazo 
    1. Laia Viñas18 d’abril de 2016 a les 23:25Gran recuerdo, grande ciudad Mumbai y gran pais de contrastes India 🙂  

      Increible India.

      Besos!!!

 

 

Navegant pel Drac de Nou Caps 

Gràcies a un bon consell de la Laia em vaig endur un diari per escriure algunes reflexions sobre aquest llarg viatge per Àsia. Els textos del blog sempre són originals, mai són els del meu diari personal, però aquesta vegada em ve de gust compartir-ne un amb vosaltres. Espero que us agradi.

 

Navegant pel Drac de Nou Caps 

Abans de conneixe’l quan pensava en el riu Mekong em venien al cap sense remei les imatges del capità Willard avançant riu amunt a la busca del Coronel Kurtz. Una travessa no només física sinó també a través de l’interior de la ment humana tan ben reflectida per la pel.lícula de Coppola, que trasllada de manera brillant el Congo del Cor de les Tenebres de Joshep Conrad a la Guerra del Vietnam. La frase: “m’encanta l’olor de napalm just llevat de bon matí!” i les imatges dels bombardejos americans, amb les explosions i columnes de fum enmitg de la jungla eren associats al riu de manera involuntària i inevitable dins el meu cap. Ara hi puc incorporar de noves, més reals al haver-les viscut en primera persona i sense cap mena de dubte més agradables.

 

Les ribes dels rius sempre han estat lloc d’assentament dels pobles, sent aquests font de riquesa i en ocasions medi de transport i comerç. El Mekong com a gran riu no ha estat menys. Amb els seus gairebé 5.000 km de longitud travessa 7 paisos: neix a les perpetues neus dels himalaies a la regió del Tibet, entra a la província xinesa del Yunnan i assoleix la frontera de Laos amb Birmania, arriba al Triangle de l’or, la famosa zona de trafic d’òpi i segueix cap al sud fent frontera entre Laos i Tailàndia per creuar Cambodja i desembocar les seves aigües en un delta inmens en territori vietnamita.

 

La morfologia del riu al llarg del seu recorregut és tan diferent que cada poble l’ha anomenat de manera diversa.
Al seu naixement en terres tibetanes budistes rep el nom de Dza Chu que significa “Aigua de les Grans Pedres” aludint a l’entorn rocós que atravessa. Els xinesos li diuen Lancang Jian o “Riu Tubulent” mentres que el tram de Laos i Tailàndia és connegut com a Mae Nam Kong que vol dir “Mare de totes les Aigües”. Els cambodjans li han posat el nom de Thonle Thom o “Gran Riu” i finalment a Vietnam s’anomena Cuu Long que significa “Drac de nou Caps” ja que es ramifica en nou braços donant com a resultat un dels deltes més grans del món.

 

 

 

 

 

 

 

Un cop l’he navegat desde Houayxai fins a Luang Praban guardo a la retina les imatges d’un riu inmens, molt carregat d’aigua marronosa per la gran quantitat de sediments que arrossega tot i ser època seca, amb roques inmenses enmitg del seu recorregut com si fossin part de la cresta espinosa d’un gran drac que la nostra barca havia d’anar salvant per evitar una desgràcia, vorejat de les parets verdes de la jungla que el flanqueja, amb bous refrescant-se o abeurant-se en les seves aigües i petits pobles enmitg del no res, molt humils i sencills. En definitiva, un gran record allunyat d’Apocalypse Now.
Siem Riep. 24-Mar-16.

 

 

  1. Carme Casas Macías15 d’abril de 2016 a les 10:54Com cada blog, aquest tambe es una passada. Sensa seri sembla q tambe ens hi trobem. Molts petons i una forta abraçada per els 2.
    Cada dia que passa es un dia menys.
  2. Carme Casas Macías15 d’abril de 2016 a les 10:55Laia, l’ultima foto de la posta amb vosaltres es molt bonica.
    1. Laia Viñas18 d’abril de 2016 a les 23:26Doncs la va fer la camera… ella soleta jijiji 😉
  3. Neus Manzanera Perez de Tudela15 d’abril de 2016 a les 13:03❤❤❤❤❤❤❤
  4. Pepita Alcaraz17 d’abril de 2016 a les 2:22Esteu molt guapos i se us veu molt feliços. ♡♡♡ i miau de part del Xis 😉
  5. Pepita Alcaraz17 d’abril de 2016 a les 2:22Esteu molt guapos i se us veu molt feliços. ♡♡♡ i miau de part del Xis 😉
  6. Merce alcaraz Andreu2 de maig de 2016 a les 6:16Si algún día escribo y un llibre sobre aquest maravellos viatge,tingueu per segur que seré la primera a comprar-lo,m’encanta llegir-vos,petons!!
  7. Merce alcaraz Andreu2 de maig de 2016 a les 6:16Si algún día escribo y un llibre sobre aquest maravellos viatge,tingueu per segur que seré la primera a comprar-lo,m’encanta llegir-vos,petons!!